Hora Decisiva

Noticies que mouen el món

* Religió i modernitat

Intervenció del representant bahà’í al V Parlament Català de les Religions a Perpinyà. 18-19 de Juny 2011

Pels qui no coneguin la Fe bahà’í, breument direm que es tracta d’una religió monoteista, nascuda a l’Iran al segle XIX i que té arrels abrahàmiques,donat que comparteix el més essencial de les religions d’aquesta branca i, a més, el seus fundadors, el Bàb i Bahà’u'llàh, eren descendents d’Abraham. El Bàb era un siyyid, és a dir, descendent de Mohammad, i Bahà’u'llàh era descendent d’Abraham a través de la seva tercera esposa Queturà.

Com que és una religió amb poc més de 150 anys les seves ensenyances i principis bàsics tenen molta actualitat i proposen solucions a la majoria de reptes a què ens enfrontem.

La religió com a procés de revelació progressiva.

Des del punt de vista bahà’í la religió es contempla com un procés evolutiu i continu en la història de la humanitat. Mentre la part més espiritual és pràcticament compartida entre totes les religions, la part que es refereix a les pràctiques i a les relacions socials varia d’acord amb les necessitats de cada època i els condicionants del lloc on cada religió es va desenvolupar històricament.

L’evidencia més palesa que les religions comparteixen gran part dels seus principis morals i espirituals és la coneguda regla d’or que en el cas bahà’í es pot sintetitzar en el següent fragment dels escrits de Bahà’u'llàh: “Benaurat sigui aquell qui prefereix el seu germà abans que no pas a ell mateix, ja que és veritablement part del poble de Bahà”.

Quant a les qüestions referides a la pràctica de la religió i la seva influència en la societat,les escriptures bahà’ís diuen que “El remei que el món necessita per les seves afliccions actuals no pot ser mai el mateix que pugui requerir una època posterior”.“Preocupeu-vos ferventment de les necessitats de l’edat en la què viviu i centreu les vostres deliberacions en les seves exigències i requeriments”.

Això implica que les religions no haurien de mantenir-se aferrissadament a pràctiques que per les canviants circumstancies de cada època van quedant desfasades. Per tant, per una part, les religions han d’anar evolucionant i adaptant-se —altrament cauran en diverses formes de fanatisme—, i per una altra implica una flexibilitat que ha de permetre l’acceptació de noves expressions de la religió si aporten solucions reals als problemes de la societat del moment. Òbviament l’essència espiritual compartida per totes les religions ha de mantenir-se ja que a la fi,des del punt de vista bahà’í, només existeix una sola religió que, però, s’ha manifestat en expressions diferents depenent del context històric i social del moment en que apareixien.

Modernisme, postmodernisme, transmodernisme…

Des del punt de vista bahà’í la humanitat evoluciona d’una manera orgànica. Així doncs, no podem parlar d’un procés lineal sinó d’una evolució amb cicles que inclouen períodes de plenitud i de decadència, moments quan alguns aspectes del desenvolupament eclosionen amb força mentre altres semblen atrofiats per posteriorment aparèixer. Per tant, els canvis que es produeixen són complexes i impliquen tots els aspectes de la societat.

Quant a la època actual, els bahà’ís la veuen com un període de transició on desapareixen elements que poc a poc han quedat desfasats i apareixen noves concepcions del món originades per una nova situació que engloba, per primer cop a la historia, tota la humanitat. Un punt d’encreuament de civilitzacions d’arrels en molts casos mil·lenàries que es posen en contacte per crear una nova civilització global, no sense les naturals resistències que produeixen una situació de llarga crisi a tots els nivells, econòmic, social, filosòfic, moral o religiós, qüestionant tot el que s’ha construït al llarg dels segles, tant els elements que poden ser i seran perdurables com aquells que definitivament hauran de quedar en la historia com a passes temporals fruit de períodes de decadència, o que havent estat útils ara han quedat desfasats. En aquest sentit, des d’un punt de vista filosòfic estaríem parlant d’una situació de transmodernitat on existeix un gran desafiament que és la globalització, un concepte encara polèmic donats els temors cap a una uniformitat i per altre els temors a la diversitat.

En aquesta complexitat podem comprendre la quantitat de fenòmens socials que conflueixen en l’actualitat i que qüestionen la religió equiparant-la al mite o a una creació humana originada en la necessitat de donar respostes a temes que ara la ciència i la tecnologia pretenen donar-nos.

En els escrits bahà’ís sovint es compara l’evolució de la humanitat amb el creixement d’un nen des de la infantesa fins que arriba a la seva maduresa. En aquesta evolució la religió atorga la força moral pels canvis que haurà de necessitar en cada etapa.

En l’ésser humà són els pares qui tenen la autoritat moral. Durant una primera etapa el nen requereix instruccions directes, bàsicament “això sí”, “això no”, posteriorment els contes, les rondalles i histories fabuloses són fonamentals, encara més endavant es va entrant una edat més convulsa, l’adolescència, on es qüestiona tot l’aprenentatge anterior i es produeix l’inici de la independència respecte els pares per, poc a poc, arribar a una edat de maduresa.

De la mateixa manera, durant les primeres etapes de l’evolució de la humanitat les religions han dotat la humanitat de principis rígids. Més endavant les històries, com ara les paràboles, han constituït un element fonamental en la comprensió de realitats morals i espirituals més complexes, fins que en un procés de creixement orgànic i complex arribem a l’actual situació d’adolescència de la humanitat on s’ha capgirat i qüestionat tot el coneixement antic, totes les nocions i principis morals adquirits, on l’home intenta independitzar-se creant noves ideologies de tall materialista,com el feixisme o el comunisme, sacralitzant l’esport. És el moment en què la ciència i la religió se separen —si be no completament—buscant un nou sentit. Els éssers humans se senten el centre de l’univers i en certa mesura se separen fins i tot de les nocions espirituals que li han servit de guia i llum durant segles.

No obstant,després de l’adolescència—una època realment convulsa, de crisi— el seny va assentant-se i hom esdevé, traspassant la joventut, un home o dona en la seva plenitud, l’època de la maduresa, en què recupera molts dels coneixements anteriors, situant-los en una nova dimensió i sent capaç de crear un nou món.

Podríem dir que aquesta concepció de l’adolescència de la humanitat es correspondria aproximadament amb les descripcions que els filòsofs i pensadors han denominat com modernisme i sobre tot el post-modernisme. Per tant, arribar a la maduresa implica superar aquestes etapes de modernisme i post-modernisme per a entrar, si volem expressar-ho així, en una transmodernitat, que en els escrits bahà’ís es pot relacionar amb el concepte d’un Nou Ordre Mundial de què es defineixen no tan sols l’esperit que l’anima, sinó també els elements necessaris pel seu funcionament. Tot i així, no es tracta d’una visió acabada, i amb el temps l’estructura bàsica d’aquest Ordre ha d’adornar-se d’aquells requeriments, sovint temporals, que la situació de la humanitat vagi necessitant.

Com que l’arribada a la maduresa no és un procés lineal,en l’actualitat coexisteixen senyals de desintegració (adolescència) i senyals d’integració que es corresponen millor amb una etapa de maduresa. Entre els senyals de desintegració s’hi troben la corrupció que contamina tots els nivells de la societat, l’augment de la conflictivitat social, la competència desenfrenada o el consumisme descontrolat. Senyals actuals de maduresa són l’increment de la solidaritat, la proliferació d’organismes internacionals, la creixent interdependència dels pobles, la preocupació pel futur, la major consciencia global o les iniciatives de diàleg interreligiós.

Algunes consideracions sobre el Nou Ordre Mundial

La característica fonamental del nou Ordre Mundial que ha de venir és, des del punt de vista bahà’í, la unitat de la humanitat, que no s’ha de confondre pas amb cap intent d’uniformització de la humanitat, ja que cal preservar la riquesa que constitueix l’àmplia diversitat humana.

Aquesta unitat —que s’assolirà en varies etapes— inclou moments de crisi i sofriment resultants de la resistència d’ideologies que es neguen a perdre la seva influència basada en el poder econòmic i polític; de l’encara persistent influència de prejudicis que actuen a l’ombra o no, com ara el nacionalisme desenfrenat o el racisme; de l’actuació d’un marc conceptual amb preceptes preconcebuts erronis que de manera inconscient sovint paralitza la voluntat d’avançar. Així doncs, avançar en els processos d’integració és més un acte de necessitat o de supervivència, que no pas un acte de voluntat, tot i que les masses clamen amb la seva indignació la transformació del sistema d’organització mundial actual que ja no satisfà les necessitats de la humanitat.

Abdu’l-Bahà va assenyalar a principis del segle XIX algunes de les diferents unitats que caldrà assolir, i cadascuna es troba en diferents estats d’evolució. La unitat de les nacions és un procés que es va consolidant mitjançant les unions econòmiques a nivell continental i a mesura que les persones prenen consciència de pertànyer a un mateix món; la unitat de les religions va prenen forma en la mesura en què masses de creients s’adonen que en el més fonamental tots compartim un principis bàsics comuns i el moviment de diàleg va agafant embranzida; la unitat en la llibertat que va començar amb la fi del colonialisme, té la seva continuïtat en els moviments d’autodeterminació, ja que no poden existir pobles supeditats a altres per arribar a una unitat mundial; la unitat d’idioma que ja ha comptat amb nombrosos intents,és cada cop més una necessitat derivada del fet que els mitjans de comunicació i transport han convertit el món en veïnat; la unitat en diversitat, que implica el reconeixement de l’aportació que els pobles del món poden realitzar a una civilització comuna i la unitat en les empreses mundials, que ens porta a contemplar els desafiaments que afronta la humanitat com a reptes comuns amb solució únicament a nivell global, donada la creixent interdependència entre els pobles; són algunes de les fites a aconseguir en el camí cap a la unitat de la humanitat.

La Fe bahà’í, un model a estudiar

Pels bahà’ís, els elements bàsics del Nou Ordre Mundial són eminentment espirituals i formen part del corpus doctrinal de la seva Fe. Per exemple, la igualtat entre home i dona no és un postulat sociològic sinó que és veritat revelada respecte la naturalesa humana amb implicacions en totes les relacions humanes. El mateix passa amb el principi d’unicitat racial. L’educació universal, la llibertat de pensament, la protecció dels drets humans, el reconeixement que els recursos de la terra són un fideïcomís de tot el gènere humà, la promoció de la investigació científica, o un principi tan pràctic com un idioma internacional auxiliar que promogui la integració dels pobles de la terra.

Per tots aquells que responen al missatge de Bahà’u'llàh, aquests i altres preceptes similars revesteixen la mateixa autoritat irresistible que els manaments de les escriptures que prohibeixen la idolatria, el robatori o el fals testimoni.

Dins aquest context cal destacar el paper social que se li dóna a la religió. Bahà’u'llàh va escriure: “L’essència de la fe és ser prudent en les paraules i abundant en fets. Aquell les paraules del qual excedeixen els seus fets, sapigueu que en veritat la seva mort és millor que la seva vida”.

 

De fet pels bahà’ís la posició més elevada que pot assolir una persona és la posició de servei. No és millor qui més té, sinó qui més serveix la humanitat. D’aquesta manera el “jo” queda supeditat al “nosaltres”. L’aspiració d’una persona, el seu afany de superació, va dirigit a metes nobles que afavoreixen el be comú.

D’aquesta forma es pot entendre l’esforç que totes les comunitats bahà’ís fan a nivell de barri. La transformació espiritual de col·lectius cada cop més grans i l’acció social mitjançant petits projectes d’acord als recursos disponibles són alguns dels objectius que busquen aquests esforços. L’experiència obtinguda dins d’un procés d’acció-reflexió ha de permetre amb el temps influir en el discurs social. El nucli d’aquesta empenta el constitueixen reunions de caràcter espiritual i d’oració, la realització d’activitats d’educació moral per a infants, la creació de grups pre-juvenils que emprenen petits projectes a nivell de barri, i cercles d’estudi per capacitar persones pel servei la humanitat.

Si a més tenim en compte que en la forma d’organització bahà’í no existeix cap tipus de casta sacerdotal i que la presa de decisions es realitza en consulta i buscant la veritat i la unanimitat per part d’institucions escollides en un ambient espiritual i democràtic, ens trobem en un model, aquí només esbossat, digne d’estudi.

Per concloure

Ens trobem en una època d’encreuaments, de crisi on totes les pressuposicions del passat són qüestionades. Els marcs conceptuals que durant generacions han servit, ara ja no tenen força de continuïtat. Les reaccions generades en conseqüència són algunes de caràcter destructiu i d’altres alimenten la construcció d’un ordre a nivell global. És una època convulsa que podem associar a un estat d’adolescència de la humanitat però que ha de conduir necessàriament a una etapa de maduresa on les virtuts i potencialitats dels pobles del món puguin ressorgir amb el màxim esplendor.

Les persones que ens auto-definim com a religioses tenim una important responsabilitat en ajudar a què l’esperit d’unitat augmenti reconeixent que són molts més els punts que ens uneixen que no pas els que ens separen, i que les diferències responen a expressions diverses i legítimes originades en les especificitats pròpies del moment i del lloc en què cada tradició religiosa va aparèixer i a la necessitat d’adaptació al llarg del temps, creant diferents interpretacions dins les mateixes branques religioses.

Ja que en el últim segle i mig les diferents forces socials, la ciència i el pensament han capgirat el món respecte a com es veia durant segles, i que això ha portat a la humanitat a un allunyament de la religió, és necessari que novament es doti d’esperit aquest món que ja està preparat físicament per a la globalització, però que emmalalteix per la manca d’una visió comuna i unida de la humanitat.

Tal com Bahà’u'llàh va escriure a mitjans del segle XIX, “Aviat l’ordre actual serà enrotllat i un de nou serà desplegat en lloc seu”.

Aquest és un procés ja imparable i a les religions ens correspon no perdre el tren per tal de no allargar els patiments de la humanitat i fer que el nou ordre arribi el més aviat possible.

Lluís Cirera Font, setembre 2011


* Pau relativa i verdadera pau.

Article Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 d’octubre de 2009

Com tots els anys, el 21 de setembre es celebra el Dia Internacional de la Pau. Tot i que la pau és un desig que tothom anhela la veritat és que encara estem lluny d’aconseguir-la en plenitud.

Es pot dir, no obstant, que hi ha llocs del món amb una pau relativa. En aquesta situació es troben una bona part dels estats més desenvolupats econòmicament, entre els que hi ha els que composen la Unió Europea.

Aquesta pau relativa es sustenta en els elements que proporciona el que alguns anomenen la societat del benestar, que inclou una certa garantia en alimentació, accés als sistemes de salut i previsió social, el dret a la educació o la possibilitat de adquirir una vivenda, entre d’altres, permetent gaudir de temps de lleure i consumir articles i béns de tota mena.

Tots sabem, però, que en moments com l’actual crisi molts d’aquests avantatges no es poden fruir i això porta malestar a moltes persones i famílies. Quan manquen els diners està clar que aquesta societat deixa de ser del benestar i l’angoixa s’apodera de tot ser humà. Podem comprovar les dues cares de la societat en què vivim i el que semblava felicitat i pau, o llibertat quasi sense límits, es converteix en desesperació i desengany.

És per això que la pau que tenim aquí, als països mes rics, és una pau molt relativa. Per moltes comoditats que tinguem, quina classe de pau tenen els nens, dones i homes maltractats física i psíquicament, els drogoaddictes i els alcohòlics, els aturats, els que viuen conflictes de parella o entre pares i fills, els que viuen sols i abandonats pels familiars?

No tenim massa dret a queixar-nos, ja que ens ho estem guanyant a pols, i molt menys si ho comparem amb els horrors que comporten les guerres, moltes de les quals la nostra societat hipòcrita sustenta. En l’actualitat hi ha una trentena de conflictes de diversa intensitat, però com que molts d’ells estan massa lluny i no impliquen cap perjudici a la nostra societat dita del benestar, no en sentim a parlar i, per tant, per la majoria de gent no existeixen. Però diàriament moren centenars de persones en aquests conflictes i altres, ferides o no, passen infinitat de penúries, mentre nosaltres vivim distrets seguint els fitxatges dels jugadors de futbol, les frivolitats dels famosos, mirant programes tele-escombraria o pensant en què ens gastarem els diners (qui en té) durant els caps de setmana o les vacances.

El més penós de tot és que moltes persones, quan miren els telenotícies i ens ensenyen les desgracies que passen pel mon, són capaces de veure el patiment dels altres de manera totalment indiferent. Potser ens hem anat tornant insensibles de tant veure pel·lícules de violència i fins i tot confonem la realitat amb la ficció. És per això que la nostra pau és relativa, doncs és una pau cega i fins i tot una pau morta, una pau del cementiri on molts viuen a la seva bola tancats en bombolles de cristall i no es plantegen ni tan sols si poden fer-hi alguna cosa.

La pau és molt més que no tenir guerres. No és suficient la signatura de tractats. La resolució dels conflictes és un qüestió complexa que implica mesures en camps que normalment no es relacionen amb la cerca de la pau. Un dels reptes principals consisteix en aportar solucions que estiguin basades en principis i no només en un mer pragmatisme. Doncs la pau, en essència, prové d’un estat interior recolzat per una actitud moral o espiritual, i és precisament evocant aquesta actitud que es poden trobar solucions duradores. No és suficient amb les bones intencions. El mèrit dels principis espirituals no és només que presenten una perspectiva harmònica amb la naturalesa humana, sinó que també indueixen una actitud, una voluntat, una aspiració que facilita el descobriment i aplicació de mesures pràctiques. Descartar els principis espirituals comporta sovint que les solucions als conflictes siguin nomes un pegat i no pas solucions definitives.

Els governants i tots els que ostenten alguna autoritat tindrien més èxit en els seus esforços per resoldre els problemes si primer intentessin identificar els principis en joc i després es deixessin guiar per ells. Mentrestant els ciutadans ens hauríem d’esforçar en rescatar aquests valors espirituals i fer que comencin a formar part de la nostra vida. Potser així despertarem i deixarem de conformar-nos amb una pau relativa i totalment defectuosa i començarem a sortir de les nostres bombolles de cristall que ens allunyen de la realitat per poder contribuir a construir una pau més verdadera.

Lluís Cirera (Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell)


* Pau Casals i Elisabeth Eindenbenz

Pau Casals

Pau Casals

Article publicat al Diari del Baix Penedès el dia 18 de setembre de 2009

Ara que fa 70 anys que va esclatar la II Guerra Mundial, el més gran i esgarrifós conflicte mai conegut. La historia ens demostra que en els moments de prova, es pot comprovar la verdadera valia de les persones. En les guerres veiem el més abominable de la degradació humana, però també sorgeixen exemples d’homes i dones que demostren que l’esperit humà té una capacitat de superació i de desenvolupament de qualitats més enllà del que la majoria creu i es converteixen en verdaders herois de la pau i la concòrdia. Tots coneixem com el nostre Pau Casals va ser un d’aquests personatges que varen destacar en la lluita per la pau. Entre les dones, una d’aquestes heroïnes és l’Elisabeth Eidenbenz, testimoni viu amb qui Pau Casals va mantenir relació epistolar i que al Vendrell és pràcticament desconeguda. Fins no fa gaires anys jo no era conscient de que possiblement sense l’ajut d’ambdós potser jo ni hauria nascut.

ELisabeth EIndenbenz

Elisabeth Eindenbenz

Quan es va iniciar la contesa mundial milers de catalans es trobaven als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i d’altres, a la zona de la Catalunya Nord. Les condicions infrahumanes d’aquells camps són reconegudes i els testimonis fotogràfics de l’època han anat sorgint amb força en els últims anys. Una exposició recent a França ha avergonyit la consciència dels ciutadans d’aquell país quan s’han adonat del maltractament inhumà que van infringir a aquelles persones que fugien d’una guerra i a qui esperava una repressió atroç. En els camps hi convivien a l’aire lliure suportant les inclemències del temps centenars de milers de homes i dones separats per filats, desnodrits, sense condicions higièniques de cap classe, on les mantes eren la sorra de la platja i el mar substituïa les inexistents latrines. En aquells camps les dones donaven a llum a la sorra sense cap privacitat ni cap ajuda i en conseqüència l’índex de mortalitat infantil superava el 95 %.

En aquelles circumstàncies va sorgir la figura de l’Elisabeth Eidenbenz, una mestre suïssa que llavors només tenia 26 anys. Amb l’ajuda de la Creu Roja en molt poc temps va ser capaç d’organitzar la reforma d’un palauet mig ensorrat a la localitat d’Elna, prop dels camps de concentració, per convertir-la en una maternitat que pogués atendre les mares a punt de donar a llum i els nadons recent nascuts. Els primers nadons varen néixer el desembre de 1939. Fins al 1944, quan els nazis varen tancar la maternitat, la tasca d’aquesta dona amb una voluntat de ferro, va permetre la salvació de 597 nens, molts d’ells refugiats catalans, però també d’altres nacionalitats i molts nens jueus i gitanos que van aconseguir amagar de la Gestapo. També va protegir i defensar centenars de mares que amb el seu ajut van trobar sortides a la seva vida i a la dels seus nadons.

Maternitat d'ElnaLa maternitat era un oasi de pau enmig de la guerra on les mares podien fruir d’alimentació adequada i els nens eren atesos amb amor en els seus primers mesos de vida. Realment era una conquesta que només es va produir per la tenacitat de l’Elisabeth i no exempta de grans dificultats. En ocasions especials a la maternitat es podia escoltar música i sovint eren les suites de Bach interpretades pel mestre Casals les que ressonaven per les parets.

Pau Casals va enviar donatius a la maternitat. Existeix una carta manuscrita del músic que data del 19 de març de 1940 on queda palesa aquesta ajuda, una més de les que generosament va oferir a organitzacions humanitàries i persones de tota condició social. El 4 de gener de 1940 la meva mare Rosa Mª Font va ser la desena criatura nascuda a la Maternitat d’Elna. La determinació de l’Elisabeth i les ajudes econòmiques de Pau Casals i altres donants ho varen fer possible. La meva avia i la meva mare se’n varen beneficiar i la meva existència es deu a aquest fet. Cal estar-ne força agraït.

He tingut la sort de conèixer l’Elisabeth quan era un infant i ara tinc referències indirectes perquè la meva mare des de Catalunya segueix tenint contacte de tant en tant amb ella, que resideix a Suïssa. L’Elisabeth és una dona excepcional  que no dóna gran importància al que va fer. Fins l’any 2003 la seva tasca va quedar totalment en l’anonimat, només quedava guardada en el record de les persones que en varen ser beneficiàries. Ella digué: “Em varen cridar i vaig anar. No ho vaig pensar massa. Ha estat una gran sort poder fer el que calia fer”. És com un gran arbre que de tants fruits, en lloc de mostrar-se altiu i arrogant, deixa que les seves branques arribin a tocar el terra com a símbol d’humilitat.

En els escrits de Bahà’u’llàh es diu que “Només és veritablement un home, qui avui es dedica al servei de tota la humanitat”. L’Elisabeth Eindenbenz i en Pau Casals han demostrat en les seves vides que és possible ser veritables homes i dones. Potser alguns de nosaltres podem emular-los anònimament.

Lluís Cirera Font (Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell)


* Vetllem la Sardana

Article publicat al Diari del Baix Penedès el dia 12 de juny de 2009

Amb motiu del 26è Aplec de Sardanes del Vendrell , el diumenge passat vaig tenir l’oportunitat de compartir part de la vetllada i dinar amb alguns amics dels Dansaires del Penedès que des de fa molt de temps fan el que es pot i més per mantenir viva la flama d’aquesta dansa tradicional a la nostra població.

No és el primer cop que tot passejant pel poble sento sardanes, normalment a la Rambla i ara de tant en tant a la plaça dita de la sardana. Tot i que m’agrada molt sentir-la, no només per una qüestió tradicional o sentimental , sinó perquè la trobo molt rica musicalment, cada cop més em porta una sensació de tristor. El motiu és la manca de participació.

Dansaires del Penedés ballant una sardana a Las Vegas

És cert que jo no sóc dansaire, ni tan sols les circumstancies de la meva vida m’han permès aprendre aquesta dansa –ni cap altre, ja que em considero bastant poc dotat per ballar–, però us asseguro que allà on senti les notes d’una cobla interpretant una sardana la meva oïda queda absorta i qualsevol altre so mediambiental desapareix per art de màgia, i per aquesta mateixa màgia sóc atret, com si la música l’interpretés el flautista de Hamelin, cap al lloc d’on provenen aquestes notes encisadores.

Per mi, que he viscut varis anys a Madrid, no us imagineu què significava sentir melodies de sardana allà –al parc del Retiro en celebren ballades de tant en tant. És com sentir-te a casa i reviure la teva catalanitat.

No obstant, aquí al Vendrell, un cop arribat al lloc on els músics interpreten la bella dansa, veig que el grup de persones atrapades per la música i els participants a les rotllanes és molt reduït si ho comparem amb els d’altres esdeveniments musicals, culturals o tradicionals.

Alguns diuen que la sardana és un patrimoni que va quedant per les persones més grans i que pel jovent no és gens atraient. Però jo no estic d’acord amb això, perquè malauradament sembla que només pot ser atraient el que surt sovint als mitjans de comunicació, i especialment tot allò que té un recolzament comercial al darrere. Això fa que sovint músiques i danses de dubtosa qualitat, per no parlar de l’estupidesa i grolleria de moltes lletres, es converteixin en les icones de la moda juvenil i dels no tan joves, reflectint la decadència moral en què, probablement de manera inconscient, viu gran part de la societat. En aquest context, doncs, no ens ha d’estranyar que la sardana no estigui de moda.

La sardana és musicalment rica i plena de matisos. Tot i ser popular, al meu parer té tots elements de la música culta, és a dir, del que col·loquialment anomenem música clàssica, i per la peculiaritat d’alguns dels instruments que la interpreten, té un timbre propi que l’arrela al sentir del poble. Això la diferencia de moltes altres músiques tradicionals. Com a dansa, alguns podrien dir que és una mica sosa, sense massa cabrioles, voltes i floritures; però té moltes virtuts. Precisament per la seva senzillesa tothom la podria aprendre fàcilment, però a més, i quina meravella, és un ball d’unitat, obert, en què tothom hi cap i en qualsevol moment s’hi pot entrar. És un ball que ens agermana.

En un moment en què tenim tants problemes d’immigració, on la gent se sent sola, tot i viure de manera massificada, i on tant cal trobar valors que ens apropin, aquesta dansa és en realitat un símbol de què ens hauríem de sentir contents. Un símbol que forma part del nostre patrimoni cultural, que caldria promocionar i posar de moda. Per això m’estranya tant el poc impacte que té als mitjans de comunicació, el poc interès que desperta per un bon sector dels politics o en el sector educatiu –on podria convertir-se en un mitjà d’apropament cultural amb els infants nouvinguts. Després de tants anys de democràcia i autogovern a Catalunya, tot i que hauria de semblar evident, la sardana no ha assolit encara reconeixement com a dansa pròpia de Catalunya. L’ajut ha estat insuficient i fins i tot recentment està sent objecte del joc polític.

Cal, doncs, promoció, un interès mes genuí de l’administració i veure la sardana com una eina d’unió i integració. També necessita recolzament publicitari i econòmic amb potser alguns patrocinadors.

Em puc imaginar un anunci com els de la Coca-Cola, amb tot de joves de tots els orígens somrient i ballant en una rotllana amb la música d’una sardana. D’aquesta manera la sardana seria atraient i, a més, estaria de moda.

Lluís Cirera Font

Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell.


* Coneixement i bondat: llum sobre llum.

Arribades aquestes dates els estudiants de totes les edats ja estan en època d’exàmens finals i alguns d’ells tenen proves especials com les del programa PISA que té com a objectiu avaluar el rendiment escolar i el nivell educatiu.

Em sembla molt positiu que es facin proves que, després del seu anàlisi, promoguin canvis que han de repercutir en la preparació de les noves generacions. El programa PISA sembla que aquest any s’ha centrat sobretot en la capacitat lectora, i també en el nivell assolit en matemàtiques o ciències. Entenc que existeixi una preocupació per què els estudiants arribin a uns mínims acceptables en aquestes matèries de forma que puguin desenvolupar-se adequadament en el moment en què comencin a exercir com a adults, i per tant benvingut tot el que es faci en aquest sentit.

No obstant, hi ha una sèrie de temes directament relacionats amb l’educació que penso que no s’estan avaluant convenientment. Em refereixo al nivell de maduresa i equilibri emocional, la capacitat d’harmonitzar las idees i la conducta, el compromís social o la qualitat moral i espiritual dels estudiants.

És molt decebedor comprovar el baix nivell de comprensió lectora de molts alumnes, o la manca d’habilitats matemàtiques, però tan greu o pitjor com això és que un bon nombre d’ells no sàpiguen respectar els mestres ni els companys, que no tinguin un comportament social mínimament acceptable i utilitzin com a eines normals l’agressió verbal i física, el menyspreu i l’amenaça, i això, no ho dubtem, ho traslladaran a les seves relacions en el futur.

Si haguéssim de posar en una balança quin valor tenen els coneixements que reben els estudiants i aquells altres elements que formen el caràcter de la persona, ens adonaríem que a l’hora de la seva utilitat per a la societat segurament tenen més pes aquests últims. De què ens serveix tenir persones amb molts coneixements si no van acompanyats de les grans virtuts humanes? Per mostra no cal anar a les altes esferes sinó al dia a dia. Si fóssim empresaris, no preferiríem tenir un empleat treballador i honrat –en el sentit més ampli de la paraula– i amb ganes d’aprendre, que no un amb grans coneixements però groller en els seus modals i que ens mereixi desconfiança o ens enganyi? I si demanem a un treballador autònom que ens faci una feina, no preferim aquell que és modest i fa la feina ben feta a aquell que t’entabana amb els seus coneixements i et deixa la feina inacabada o et cobra per damunt del que fóra correcte?

Tal com va expressar en una ocasió ‘Abdu’l-Bahà, “el nen que es porta bé, tot i ser ignorant, és de benefici per altres, mentre que un nen entremaliat, de mal comportament, està corromput i és nociu per altres, encara que sigui il·lustrat. No obstant, si el nen és educat tant per ser il·lustrat com bo, el resultat es llum sobre llum”.

Crec realment que hem d’estar preocupats per què malauradament el principal fracàs dels sistemes educatius no és solament el baix nivell lector, la manca d’habilitats matemàtiques, o la manca de preparació per entrar a les universitats, que ja de per sí és greu, en cas de donar-se; sinó per què no s’estan donant les eines necessàries per assegurar que les noves generacions siguin més justes, més generoses, més esforçades i treballadores, més honrades i respectuoses i per tant estem posant en perill la viabilitat mateixa de la convivència futura. De fet la manca d’aquestes virtuts està influint directament en la pèrdua d’eficiència educativa. Les conseqüències ja són evidents. Fins quan la comunitat educativa i els pares haurem de lamentar-nos? Fins quan tolerarem que els principals mitjans de comunicació des-eduquin els nostres fills? Fins quan la relativitat moral farà créixer als nostres infants sense límits? Fins quan els nostres nens creixeran sense models d’identitat i persones exemplars a qui admirar i de qui aprendre?

Lluís Cirera (Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell)


* Els bahà’ís del Vendrell escullen la seva primera assemblea

Article publicat al diari del Baix Penedès el dia 1 de maig de 2009

El passat dia 20 d’abril els membres de la Comunitat Bahà’í del Vendrell , igual que més de 12.000 localitats arreu del món, varen escollir la seva primera Assemblea Espiritual Local, la institució que administra els assumptes de la comunitat i que està formada per nou membres.

Tot i que hi ha bahà’ís al Vendrell des de fa uns 10 anys, al llarg dels quals han estat presents a diferents actes, no ha estat fins ara que s’ha assolit el nombre de membres mínim per escollir-hi una Assemblea. Per tant pels bahà’ís és tot un esdeveniment.

Joves bahá'ís del Vendrell

Joves bahá'ís del Vendrell

Dins la Fe bahà’í no hi ha cap jerarquia semblada a un clergat i les decisions les prenen les institucions, que són escollides per un sistema democràtic on tots el membres de la comunitat són votants i alhora elegibles. Les eleccions bahà’ís, a diferencia de les governamentals, tenen la característica de no permetre candidatures de cap mena. L’individu vota, doncs, amb total llibertat. En comptes de parlar de noms concrets es consideren les qualitats que els membres d’aquestes institucions haurien de tenir, com la capacitat de servei a la comunitat i a la societat, experiència i maduresa, lleialtat i manca d’egoisme.

Les funcions d’una Assemblea Espiritual bahà’í no es limiten, però, als assumptes de la comunitat, sinó que es té una vocació de servei a la societat, una faceta que es va desenvolupant a mesura que la comunitat creix. En aquest sentit els bahà’ís gestionen més de 1.500 projectes de desenvolupament, la majoria promoguts per aquestes assemblees a nivell comunitari i avocats a pal·liar mancances materials, socials i espirituals de les poblacions a qui van destinades. L’esperit que anima aquestes activitats té la seva base en la creença que els éssers humans som ciutadans d’un mateix poble, la Terra, que les diferències entre la gent s’originen en prejudicis de caràcter racial, econòmic, de sexe o religiós i que la solució als problemes del món passa per l’acceptació de la unitat de la humanitat i el respecte als elements positius que aporta l’àmplia diversitat existent. Al mateix temps els bahà’ís treballen per una transformació de la societat en base a criteris morals i espirituals, la qual cosa intenten, no sense dificultats, dur a terme en les seves pròpies vides i accions.

Actualment al Baix Penedès hi ha una trentena de membres de la Comunitat Bahà’í i les principals activitats regulars són classes d’educació del caràcter per a nens i adolescents, cercles d’estudi per desenvolupar capacitats de servei i reunions d’oració i reflexió. Aquestes activitats se celebren en grups petits, normalment a diferents llars, i a més dels membres de la comunitat hi participen nombrosos amics i simpatitzants. L’Assemblea Espiritual Local del Vendrell és segur que continuarà promocionant i expandint aquestes activitats a diferents punts del poble i ajudant a les localitats de les rodalies fins que puguin formar les seves pròpies assemblees.

A Catalunya hi ha comunitats bahà’ís a unes 40 localitats i des de fa quatre anys es manté un acord de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, l’únic dels existents amb les comunitats religioses que no té contraprestació econòmica per petició de la pròpia Comunitat Bahà’í.

Lluís Cirera Font – Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell.


* Declaració Interreligiosa sobre els llocs de culte

La Declaració interreligiosa sobre els llocs de culte és una declaració del Grup Inicial de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, del que formo part com representant bahá’í. Pel seu interès la publico en el meu blog.

El Grup Inicial està format per membres de diferents tradicions religioses presents a Catalunya que, des de ja fa uns quants anys, dialoguen amb regularitat al voltant de temes com, per exemple, l’encaix entre religions i laïcitat (sobre el qual té publicada una declaració de l’any 2002) o el paper de les religions en l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides (sobre el qual té pendent publicar un treball extens). En aquest cas, es tracta d’una declaració sobre els llocs de culte o, més concretament, sobre el dret –comprès en el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió- de disposar de llocs on manifestar la pròpia religió o les pròpies creences. La declaració coincideix amb la propera aprovació, per part de la Generalitat de Catalunya, d’una llei sobre els llocs de culte. En espera de conèixer la versió definitiva d’aquesta llei, la present declaració està feta amb esperit constructiu i ànim de suport.

• L’article 18 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides diu que “tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió” i que això inclou “la llibertat de manifestar la seva religió o les seves creences, individualment o col·lectivament, tant en públic com en privat”.

• Totes les directrius, normatives o polítiques, relatives als llocs de culte o de reunió amb fins religiosos han de ser coherents amb aquest article i, alhora, partir de la base que protegir el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió no només passa per fer-ne una tutela passiva, de paraula, sinó per facilitar, activament, amb fets concrets, els mitjans perquè aquesta llibertat sigui possible.

• De l’article 18 es deriva que el culte o la reunió amb fins religiosos són activitats que s’han de poder desenvolupar tant en llocs públics o de pública concurrència (esglésies, temples, mesquites, oratoris, centres, etc.) com en llocs privats o habitatges particulars (llars).

• Pel que fa al dret de manifestar la religió o les creences “en públic”, aquest dret no es limita a les activitats que es desenvolupin en un lloc de propietat privada (ja sigui de compra o de lloguer) sinó que abraça el dret a exercir el culte o la reunió amb fins religiosos en llocs de propietat pública, ja siguin tancats (centres cívics, poliesportius, escoles, cementiris, etc.) o oberts (carrers, places, parcs, etc). Els poders públics han de facilitar activament un exercici ampli d’aquest dret, és a dir, de manera que es tinguin en compte tots els usos possibles.

• El dret a la llibertat de culte i reunió amb fins religiosos tampoc està limitat a contextos urbans sinó que també s’ha de poder exercir i ha d’estar garantit i facilitat en contextos rurals i naturals.

• Els llocs de culte o de reunió amb fins religiosos no han de ser vistos com una amenaça per a la convivència als barris i a les ciutats. Tot al contrari, en virtut dels principis i valors que representen les tradicions religioses (entrega desinteressada, solidaritat, compromís social, etc.), aquests llocs tenen i poden tenir una influència positiva a l’hora de construir una cultura de la pau i crear cohesió social. De la mateixa manera, també poden tenir un impacte mediambiental positiu i ajudar a preservar entorns naturals.

• Els poders públics han d’afavorir la creació de llocs de culte o de reunió amb
fins religiosos multiconfessionals a través dels quals es fomenti el diàleg interreligiós, la pau i la cohesió social. Aquests llocs poden ser de titularitat pública o privada compartida interreligiosa).

• L’activitat religiosa, d’altra banda, no es limita al culte i a la reunió. També comprèn el desenvolupament d’activitats culturals, socials, humanitàries, educatives, administratives, etc. que han d’estar igualment protegides i activament facilitades.

• El límit al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió queda recollit en el mateix article 18, quan diu que “la llibertat de manifestar la pròpia religió o les pròpies creences estarà subjecte únicament a les limitacions prescrites per la llei que siguin necessàries per a protegir la seguretat, l’ordre, la salut o la moral públiques, o els drets i llibertats fonamentals dels altres”.

• A l’hora de regular i facilitar el culte i la reunió amb fins religiosos, els poders públics han de voler respondre a les necessitats reals que, quant a espai i per raó de les seves característiques (nombre de persones, tipus de culte, tipus d’activitats, etc.) i limitacions (econòmiques, materials, etc.), tinguin les diferents comunitats i entitats religioses. En canvi, en cap cas han de pretendre definir què és o què no és una activitat de culte o de reunió amb fins religiosos. Això ho han de definir els membres de les comunitats i entitats en virtut del seu dret “de tenir o d’adoptar la religió o les creences de la seva elecció”.

• L’entrada en vigor d’una normativa que regula el dret de culte o de reunió amb fins religiosos sempre ha d’anar acompanyada d’una tasca pedagògica, promoguda pels poders públics amb el suport de la societat civil i les pròpies entitats religioses. La tasca s’ha d’adreçar tant a les administracions locals que han d’aplicar la llei com als membres de les comunitats religioses i als ciutadans en general. L’esforç pedagògic s’ha de fer tant pel que fa al contingut concret de la pròpia llei com pel que fa al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió i a la diversitat religiosa en general.

• Aquesta tasca pedagògica ha de fer especial incidència en els prejudicis existents
respecte als llocs de culte de determinades confessions, especialment desconegudes o malconegudes entre la societat catalana i occidental en general. També ha de remarcar l’impacte positiu que la presència d’aquests llocs de culte o de reunió amb fins religiosos pot tenir en la convivència dels barris i les ciutats i en la preservació dels espais rurals i naturals. Aquests llocs són representatius d’unes tradicions i savieses, d’unes creences i unes conviccions, que criden els fidels i no només a ells a comprometre’s amb l’ideal d’una societat convivencial.

• És igualment recomanable la creació i el manteniment d’un registre, públic, de lliure consultació, tant d’entitats religioses com de llocs de pública concurrència que es facin servir per al culte o la reunió amb fins religiosos. La transparència ajuda a combatre les pors i els prejudicis existents.

• Qualsevol normativa i política relatives a la llibertat de pensament, de consciència i de religió ha d’equiparar les diferents entitats i comunitats religioses entre elles, com també equiparar-les amb els grups representatius de conviccions no religioses (atees, agnòstiques, etc.).

• Finalment, volem fer palesa, davant l’opinió pública, l’existència d’un concordat entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, normativa de rang superior que privilegia la religió catòlica enfront de les altres, condiciona i pot treure-li eficàcia a qualsevol actuació legal i política en matèria de llibertat religiosa i de culte.

Signat a títol personal a Barcelona, a 6 d’abril del 2009.

Joan Botam, cristià catòlic
Abel Camps, cristià evangèlic baptista
Lluís Cirera, bahá’í
Duarka Das, hindú
Laurentiu Datcu, cristià ortodox
Jaume De Marcos, unitari universalista
Yaratullah Monturiol, musulmana
Nathalie Reverdin, cristiana protestant
Lama Tsondru, budista


* Justícia i Immigració

Article publicat al Diari del Baix Penedès el dia 03 d’abril de 2009.

En els últims anys hem vist com el Vendrell ha anat incrementant la seva població bàsicament per la arribada dels -diguem-ne nouvinguts- de diversos orígens. Ni ha que són catalans provinents d’altres territoris, com és el meu cas, però normalment als catalans no se’ns considera nouvinguts i en poc temps estem incorporats a la vida del poble amb normalitat. Altres provenen d’arreu de l’estat espanyol, i de llocs més llunyans d’Europa o dels països menys afavorits econòmicament. D’aquests, uns amb estudis i feina, altres fugint de la pobresa o amb tradicions culturals i religioses diferents, a la fi, constitueixen una diversitat difícil de catalogar.

Des que he arribat al poble, no obstant, m’han estranyat els comentaris sovint amb tints racistes i força prejudicis respecte els immigrants provinents de determinades zones del globus terraqui. Els marroquins i africans, els veïns provinents dels països de l’est d’Europa i els sud-americans, possiblement per aquest ordre, son objecte de tot tipus de converses no massa afalagadores. Davant d’aquesta situació em pregunto quina diferencia hi ha entre una persona d’aquestes procedències i jo mateix, que també, en certa manera, sóc un nouvingut, català, es cert, però a la fi també nouvingut. I sense pensar gaire he arribat a la conclusió que les diferencies són totes supèrflues: el vestit, les faccions ètniques, l’accent de l’ idioma, certs costums culturals o religiosos (que jutgem sense conèixer) i sobretot econòmiques, ja que un nouvingut ric, no és objecte de menyspreu o rebuig.

Un dels comentaris més reincidents és que els nouvinguts demanden i se’ls donen uns privilegis –sobretot econòmics- per sobre dels vilatans autòctons, tals com ajudes, no pagament d’impostos, etc. També se’ls acusa de delictes diversos tals com robar o no pagar impostos amb el beneplàcit de les autoritats que miren cap a un altre costat. N’hi ha de tots colors. Encara recordo quan corria el comentari que als pisos que es farien al Puig i al Pèlag desprès hi aniria a viure gent indesitjable provinent dels pitjors barris de l’àrea metropolitana de Barcelona. No dic que hi hagi més d’un cas que justifiqui certs comentaris, però generalitzar-ho per a grups de ciutadans sencers és una murmuració que parteix del desconeixement mutu i del prejudici.

Els partits polítics fan bandera amb aquest tema i és un factor que té pes en el decantament dels vots a les eleccions. Així doncs no es tracta d’un tema gens fàcil. Però per a mi, tot i que hi ha molts factors a tenir en compte, la clau és la qüestió de la justícia.

Per definició justícia és donar a cadascú allò que li correspon. Però, a la pràctica, definir què correspon és realment difícil perquè no hi ha dos casos idèntics i sempre partim de supòsits i circumstàncies diferents. La justícia té com a base el concepte moralment admès que tots els essers humans naixem iguals, amb els mateixos drets i oportunitats. A la realitat es dona el cas, però, que el lloc on neixes és determinant i fa que les oportunitats en uns llocs siguin enormes i en altres molt minses i per tant els que neixen en llocs poc afavorits cultural i econòmicament es troben en una situació d’injustícia manifesta. Pensem per un moment si nosaltres haguéssim nascut al Marroc, o al Congo, quina seria la nostra situació i les nostres justes aspiracions. Així doncs, partint del sentit de justícia, les persones que venen a viure al nostre poble i cerquen unes millors condicions de vida tenen tot el dret de fer-ho i en justícia hauríem de fer el possible per què se sentin a gust i ajudar-los a conviure en harmonia. Fer-ho d’aquesta manera ens evitaria molts dels problemes que ara atribuïm a la immigració. En aquest cas parlar de justícia es equivalent a solidaritat. No és cap excusa que a cada lloc del món les persones tenen el que es mereixen, doncs sabem que la història està plegada d’injustícies, de pobles opressors i oprimits, tant per l’acció externa o per enemics interns que exploten al seu propi poble. No oblidem que, en qualsevol cas, tractar amb respecte i deferència les persones, sigui quin sigui el seu origen, és font de benestar, i fer l’inrevés només pot comportar problemes.

Per un altre costat, parlar de justícia en aquest tema també implica tenir en compte que afavorir l’assimilació dels nouvinguts no ha d’implicar injustícia pels autòctons. Així, en condicions d’igualtat, les ajudes públiques han de ser equitatives per a tothom, el serveis que rebin els ciutadans –tret dels que en un primer moment puguin necessitar els nouvinguts, quant a coneixement de la cultura, idioma i costums nostres– han de ser equivalents, i la preocupació pel benestar de cada persona a incloure a tothom en plena igualtat.

S’ha de reconèixer, no obstant, que els ajuntaments tenen un gran problema per aconseguir-ho, i sempre les mesures que puguin implementar, de caràcter assistencial, educatiu o laboral, tindran els seus detractors mentre hagi població amb postulats ratllant el racisme. En aquest sentit em resulta graciós el típic, “jo no sóc racista, però …” sota el qual sovint s’amaguen pensaments d’indiferència o menyspreu a l’estrany. Un altre motiu pel qual els ajuntaments no poden fer-ho tot –independentment de la ideologia que pot afavorir més o menys afrontar adequadament la qüestió– és que sovint es poden veure desbordats per les arribades de gent, factor que hauria de tenir cert control, doncs els recursos a destinar han de ser equilibrats als pressupostos disponibles, sempre escassos i massa cops no prou ben gestionats; i per un altre costat l’arribada d’immigrants transcendeix de llarg l’àmbit municipal, sent no tan sols una qüestió d’estat sinó de justícia i repartiment de recursos a nivell internacional. Cal admetre, però, que degut a la crisi s’ha produït un fre al creixement del nombre de nouvinguts.

En honor a la justícia, si no s’han d’admetre actituds xenòfobes i racistes, això ha de valdre per a tothom i per tant no es pot acceptar que persones nouvingudes, sigui quin sigui el seu origen, mostrin actituds semblants pretenent uns privilegis basats en uns casos en una suposada superioritat (cultural o religiosa), i en altres en una inferioritat, probablement inconscient, que provoca actituds reactives. Hem de ser conscients que aquestes actituds tenen arrels llunyanes motivades per decennis i segles en què els occidentals ens hem considerat un poble superior. La ignorància i la falta de coneixement mutus fa que aquestes actituds persisteixin.

Així doncs l’esforç per canviar la situació és formidable i requereix mesures en molts àmbits: cultural, educatiu, social; però també una transformació dels pensaments, una rectificació d’actituds i dels hàbits culturals. Però això ha de partir d’un enteniment i comprensió que tots els homes, pel fet de néixer, som iguals, i que tots els pobles tenen els mateixos drets, no ho oblidem pas. Aquest pensament no pot quedar només en això, i per poder posar-ho en acció necessitem tenir elevades conviccions. Estic segur que les següents paraules d’Abdu’l-Bahà poden ajudar a aconseguir-les: “el conflicte i la disputa no es permeten sota cap circumstància. Tot agressor es priva a si mateix de la gràcia de Déu. Incumbeix a tots mostrar el major amor, rectitud de conducta, franquesa i sincera bondat a tots els pobles i races del món, siguin amics o estranys. Tan intens ha de ser l’esperit d’afecte i bondat, que l’estrany se senti amic, l’enemic, un veritable germà, sense haver entre ells cap diferència, perquè la universalitat és de Déu i totes les limitacions són terrenes”.

Lluís Cirera Font

Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell


* Probablement el Déu que ens imaginem no existeix

Article publicat al Diari del Baix Penedès el dia 23 de gener de 2009

Fa pocs mesos en els autobusos de Londres van aparèixer – promoguda per associacions atees – una publicitat qüestionant l’existència de Déu. A primers de gener una campanya semblant ha començat a Barcelona, i és molt probable que aviat, en alguna altra gran ciutat, els ateus encetin iniciatives semblants. Aquí al Vendrell, però, segurament ens en lliurarem.

La creación del hombre. Miguel Angel, Capilla Sixtina -Ciudad del Vaticano.

En la nostra part del món, on la presencia de Déu en la vida quotidiana de les persones és mes aviat escassa, crec – com a creient– que és d’agrair que una noticia així ens dugui a reflexionar sobre la seva existència. Hi ha molta literatura sobre el tema i, de fet, recentment els llibres que qüestionen la viabilitat de Déu destaquen en les seccions corresponents de les grans llibreries. Sembla, doncs, com si hi hagués un moviment interessat en fer-nos dubtar.

La discussió pot ser molt llarga i fins i tot pot arribar a ser inútil i insidiosa. Però, mira per on, és aquest un tema que a mi sempre m’ha encisat, i ja que se’ns invita a reflexionar-hi, crec que seria interessant compartir alguns pensaments al respecte.

En primer lloc penso que hi ha varis motius que han fet i fan que la gent dubti o no cregui en Déu. Molts encara recordem les imatges de Déu com un senyor gran amb barba blanca en un tron al cel que ens ensenyaven quan érem petits. No dubto de la utilitat pedagògica pretesa amb aquesta imatge, però és evident que el que pot servir per un infant, quan anem creixent, se’ns ha de anar presentant d’una altra manera; i es lògic que no puguem creure en un Déu així. Tampoc podem acceptar un Déu que, com un espia, està contínuament vetllant-nos per detectar què estem fent malament, esperant enviar el seu càstig diví, sigui en la pròpia vida o en una altra. O un Déu que mou els fils del món al seu caprici i, per tant, al que fem culpable de les nostres desgràcies o responsable de la mort dels éssers estimats, com si Ell tingués la potestat de deixar algú viu per sempre. Tampoc és assimilable per la ment un Déu que esculli un poble per sobre d’un altre, o que admeti diferències d’altra mena, com per exemple entre homes i dones; O que negui les veritats que descobreix la ciència i/o la utilitat de la tecnologia. Si Déu és així, entenc perfectament que molta gent no hi cregui. Tampoc jo hi creuria.

En segon lloc, si utilitzem a Déu i, en el Seu nom, iniciem conflictes, beneïm canons, justifiquem els nostres desitjos egoistes, manipulem les masses amb la por o amb la promesa de Paradisos, si creure en Déu ha de significar anul·lar la creativitat i la iniciativa personal, convertir-nos en éssers que deixen de fer-se preguntes, fins i tot arribar a ser fanàtics irreflexius que creuen tenir la veritat absoluta, tampoc jo creuria en Déu i afirmaria que una religió que utilitzes Déu d’aquesta manera és, en paraules de Marx, “l’opi del poble”.

En tercer lloc, hi ha els arguments de l’anomenat ateisme científic i els dubtes respectables dels agnòstics, molts dels quals son realment coherents i poden ser subscrits per nombroses persones, que dubten de la existència de la creació i veuen el resultat de l’existència com un procés evolutiu causat per l’atzar.

No obstant, tot i haver tants arguments per no creure-hi, crec en Déu. Perquè realment Déu, en la forma com l’entenc i tal com crec que expressen les religions quan verdaderament aprofundim, és diferent del déu (en minúscula) o déus de què parlem i tant discutim. Aquells déus no existeixen, són tan sols un fruit de la nostra imaginació o, com a molt, un esforç intel·lectual per intentar explicar l’inexplicable: la causa, el motor i el sentit de l’existència. Per això diria que probablement el déu que ens imaginem no existeix i que la gent adora tan sols un error de percepció.

Ara bé, sense necessitat d’entrar en massa profunditats, ens podem preguntar com l’existència podria crear un ésser intel·ligent –la ment del qual permet la subjectivitat i l’expressió d’emocions complexes– a partir d’una cosa objectivament ignorant, una força cega i inconscient? O podem qüestionar-nos com es va fer la primera partícula de l’existència, o què hi havia abans de aquest moment, doncs de la no-existència no se’n pot crear res. Per tant, tot el que podem admetre és que hi ha alguna força creativa, intel·ligent, superior en tots els sentits a la nostra capacitat de comprensió, els designis de la qual escapen l’enteniment humà. Com pot la taula comprendre el fuster que la va crear? Dins d’aquest context de reflexió, fins i tot la creació i l’evolució poden formar part d’un mateix camí i no veure’s com aspectes incompatibles de l’existència.

En aquest sentit, les següents paraules d’Abdu’l-Bahà, una de les figures centrals de la història bahá’í, crec que aporten llum a aquest tema i ens ajuden a albirar un concepte diferent de Déu: Aquella Essència de les Essències, aquell Invisible dels Invisibles, està santificat per sobre de tota especulació humana, i mai serà abastat per la ment de l’home. Mai aquella Realitat immemorial habitarà dins els límits d’un ésser contingent. El seu és un altre domini, i aquest domini mai podrà ser comprès. No hi ha accés; tota entrada està prohibida. A tot estirar es pot dir que la seva existència pot ser provada, però les condicions de tal existència són desconegudes.

LLUÍS CIRERA –Membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell


* Palestina o Israel: des de el cel no hi ha fronteres

Article publicat al Diari del Baix Penedès el dia 9 de gener 2009

El passat cap de setmana va començar un nou episodi del conflicte que durant més de 60 anys enfronta Palestins i Jueus pel control d’un territori que per a uns és Palestina i per als altres, Israel. Per la majoria de gent és molt fàcil jutjar la responsabilitat i els esdeveniments sovint truculents del conflicte, ja que els mitjans de comunicació ja s’encarreguen de dirigir l’opinió cap a una o altre direcció depenent del país. Però en realitat el tema és molt més complex que no ens pensem i és molt fàcil caure en generalitzacions i tòpics.

En un conflicte tan durador com aquest hi podem trobar persones moderades (potser la majoria) a ambdós bàndols que voldrien un únic estat que permetés la convivència en pau de qualsevol persona amb independència del seu origen –que seria el més coherent– o bé dos estats que es respectessin i poguessin desenvolupar-se independentment en pau. Per un altre costat hi ha fanàtics, siguin de caire nacionalista o religiós que voldrien l’eliminació complerta de qui consideren l’enemic. Partint d’aquests pressupostos podríem preveure reaccions diverses davant el conflicte, però si a més afegim components com l’esperit de revenja o la por i la utilització interessada i degudament manipulada pels fils del poder dels sentiments de les persones –ja a flor de pell per la cruesa dels esdeveniments que sovint et toquen de prop–, podem comprendre com tan sovint es produeixen reaccions, en ambdós costats, que sobrepassen no només la raó sinó els límits de la humanitat, convertint les persones en sers pitjors que les bèsties, ja sigui quan l’acció la fan directament amb violència física o psicològica, o tranquil·lament amb ordres llançades des d’un despatx d’un polític, per un líder fanàtic, el comandament militar o pels caps d’unes milícies guerrilleres. Al final, però, les conseqüències les paguen tant innocents com altres que no ho són tant, en el sentit que molts recolzen el perpètuament d’aquests caps sostenidors del conflicte .

Caldria dir també que la lluita pot ser desigual, sigui per qüestions econòmiques o d’armament. També aquí és molt fàcil caure en tòpics. Potser per entendre què passa caldria posar-nos en la pell d’uns i altres. De vegades em pregunto com actuaríem si tinguéssim dins el nostre estat democràtic un percentatge de gent prou significatiu que en desitgés la destrucció. Sí que sé com una majoria de la població espanyola pensa respecte a una minoria molt més minsa i infinitament menys destructiva com la banda terrorista ETA. Encara que la majoria dels palestins no són terroristes sí és cert que una part significativa està disposada a fer el possible per destruir l’estat d’Israel, que val a dir que és, amb diferencia, l’estat de la zona que, per modern i democràtic, s’assembla més al model occidental. Davant d’això, si ens posem en la pell dels jueus, ens quedaríem impassibles?

Per un altre costat si fóssim palestins fustigats en el dia a dia per una manca de recursos d’allò més bàsic, tant per una mala gestió dels seus propis governants dividits com per les conseqüències d’un conflicte massa llarg que implica la pèrdua de vides, el bloqueig econòmic i la misèria econòmica, així com el bombardeig d’idees suïcides i de venjança o la indiferència i hipocresia històrica (salvant excepcions) dels estats àrabs veïns. Què faríem en aquest cas?

Una part del problema resideix en creure una sèrie de tòpics que, com a tals, són totalment discutibles, encara que poden tenir certs fonaments. Ens pinten els jueus com a font de molts mals (i quantes acusacions històriques infundades han patit) i els palestins com a bressol de terroristes, islamistes que volen envair Europa, etc. Si insistim en aquestes imatges i entre ells no hi ha gestos d’aproximament per conèixer-se millor, si no hi ha voluntat per part dels governants d’anar en aquesta direcció, dominants pels grups extremistes, la solució es difícil. Sortosament hi ha nombroses iniciatives civils en aquest sentit que apleguen per igual israelians i palestins, i aquestes són les que han d’anar prenent força per canviar la situació i potser des dels organismes de decisió internacionals caldria reforçar-les. Mentre potser faria falta una intervenció més decidida pels governs per posar una força d’interposició i unes sancions a ambdós contendents que els fessin desistir de postures extremistes, i permetessin a tothom qui vol la pau prendre el protagonisme en la resolució del conflicte. Hi ha, però, molts interessos de països forans i dels agents econòmics per mantenir el contenciós, per això, els intents repetits de pau es queden només en intencions i els avanços són, en conseqüència, lents.

Per una altre banda es parteix d’un pressupost fals: que un territori pertany a un poble en particular, sigui per raons històriques, religioses, o per permanència. Des de el cel la Terra no té fronteres i tothom, per igual, té dret a gaudir de les belleses i dels recursos que proporciona el nostre planeta. Les divisions administratives, necessàries organitzativament, segurament no suposarien cap problema si existís una justícia generalitzada. La creença que uns pobles són superiors als altres i que per tant tenen més drets, incloent el territori, és una de les fal·làcies més grans que cal abandonar. Potser a tots ens ferien reflexionar les paraules d’Abdu’l-Bahà sobre la absurditat de la guerra: “La terra no pertany a un poble, sinó a tots els pobles. Aquesta terra no és la seva llar, sinó la seva tomba. I és per les seves tombes pel que es barallen!

Lluís Cirera Font (membre de la Comunitat Bahà’í del Vendrell)